
"Los recuerdos encogen como las camisetas", dice R.Gómez de la Serna...









A Porto Santo m’esperava un món molt distint a l’exuberant illa gran. Sequedat, fins i tot aridesa. Aquells també eren els meus records de feia tres anys, així com el bullici dels estiuejants amunt i avall. Aviat, recuperaria aquell paisatge diferent, mínim, però embolcallat de silenci. No trobaria gairebé ningú, m’avisava el topògraf, coincidint just amb el que jo m’imaginava en aquell moment. Durant l’hivern, a Madeira encara hi venien uns quants forasters, però a qui se li acudiria visitar Porto Santo? A ningú, insistia el topògraf, com si hagués oblidat que jo acabava de dir-li que hi aniria.” P. 222-223








"Era així?, tornava a preguntar-me. Era jo i era un altre, o altres? En què consistia la catarsi? No podia definir-la, potser tan sols era un sentiment. Estava cansat, gairebé exhaust, les sensacions i els records es barrejaven; però després de la meva mirada, del meu soliloqui a través del paisatge, d’haver-me deixat embolcallar per l’atmosfera de Madeira, podia tornar a món dels zombis i bàrbars dels qual havia fugit aquells dies de febrer. Sobreviuria. Només havia d’evocar els núvols sobre Funchal, les levadas, els petits pobles pagesos sota la pluja, la solitària costa nord, les tardes a l’Estoril, els escassos personatges reals que havia trobat en aquella Madeira gairebé deserta, fantasmal, i també els ficticis, o no...” P. 270