Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porto Santo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porto Santo. Mostrar tots els missatges

“A poc a poc, la conversa entre tots dos derivava cap a l’illa veïna de Porto Santo. Allí anaven la gent de Madeira a l’estiu, per banyar-se a la seva llarga platja i, també, per viure alguna cosa distinta a tanta vegetació, barrancs i muntanyes. Era curiós, s’estranyava el topògraf, com les persones sempre buscàvem el què no teníem. Jo el comprenia a la perfecció." P. 222-223

"Poco a poco, la conversación entre los dos derivaba hacia la isla vecina de Porto Santo. Allí iba la gente de Madeira en verano, para bañarse en su larga playa y, también, para vivir alguna cosa distinta a tanta vegetación, barrancos y montañas. Era curioso, se extrañaba el topógrafo, cómo las personas siempre buscábamos aquéllo que no teníamos. Yo lo comprendía a la perfección." P. 222-223
A Porto Santo m’esperava un món molt distint a l’exuberant illa gran. Sequedat, fins i tot aridesa. Aquells també eren els meus records de feia tres anys, així com el bullici dels estiuejants amunt i avall. Aviat, recuperaria aquell paisatge diferent, mínim, però embolcallat de silenci. No trobaria gairebé ningú, m’avisava el topògraf, coincidint just amb el que jo m’imaginava en aquell moment. Durant l’hivern, a Madeira encara hi venien uns quants forasters, però a qui se li acudiria visitar Porto Santo? A ningú, insistia el topògraf, com si hagués oblidat que jo acabava de dir-li que hi aniria.” P. 222-223

"En Porto Santo me esperaba un mundo muy distinto a la exuberante isla grande. Sequedad, incluso aridez. Aquéllos también eran mis recuerdos de hacía tres años, así como el bullicio de los veraneantes arriba y abajo. Pronto recuperaría aquel paisaje diferente, mínimo, pero envuelto de silencio. No encontraría casi a nadie, me avisaba al topógrafo, coincidiendo justo con lo que yo me imaginaba en aquel momento. ¿Durante el invierno, en Madeira todavía venían unos cuantos forasteros, pero a quién se le ocurriría visitar Porto Santo? A nadie, insistía el topógrafo, como si hubiera olvidado que yo acababa de decirle que iría." P. 222-223

“Era el meu últim dia en aquella costa i també a l’illa, i cada mirada, cada sensació, tenien alguna cosa de comiat.” P. 238

"Era mi último día en aquella costa y también en la isla, y cada mirada, cada sensación, tenían alguna cosa de despido." P. 238

“Per què viatjava a Porto Santo? Després d’haver recorregut l’illa principal, en certa manera el meu viatge havia acabat. Què hi feia, doncs, desplaçant-me fins a aquella paisatge àrid i monòton, aparentment sense cap interès durant l’hivern? Buscava algun record escadusser, o potser volia una mica de lletjor, alguna mena de contrapunt? Mentre hi rumiava, la petita ciutat de Vila Baleira es va fer present al nord de la platja, sota la vigilància dels pics de Facho i de Castelo. P. 251


"¿Por qué viajaba a Porto Santo? Después de haber recorrido la isla principal, en cierta manera mi viaje había acabado. ¿Qué hacía, pues, desplazándome hasta aquel paisaje árido y monótono, aparentemente sin ningún interés durante el invierno? ¿Buscaba algún recuerdo esporádico, o quizás quería un poco de fealdad, algún tipo de contrapunto? Mientras pensaba, la pequeña ciudad de Vila Baleira se hizo presente en el norte de la playa, bajo la vigilancia de los picos de Facho y de Castelo." P. 251

“No em podia treure del cap la imatge de Colom, llavors tan sols una empleat al servei de comerciants de Lisboa, vivint en aquella casa, en una illa tan desavinent i enmig d’un oceà en aparença tenebrós per a la gent del seu temps.” P. 253

"No me podía sacar de la cabeza la imagen de Colón, entonces tan sólo un empleado al servicio de comerciantes de Lisboa, viviendo en aquella casa, en una isla tan desavinent y en medio de un océano en apariencia tenebroso para la gente de su tiempo." P. 253

“Porto Santo era una illa de petits secrets, racons amb encant sota una aparença de nuesa i fins i tot de lletjor.” P. 259

"Porto Santo era una isla de pequeños secretos, rincones con encanto bajo una apariencia de desnudez e incluso de fealdad." P. 259

“Poc abans de Calheta, a l’extrem sud, prenia un camí que després de passar per un desballestat i polsegós club d’hípica, s’enfilava al Mirador das Flores. D’allí estant, guaitava Calheta, els illots de Baixo i de Ferro, així com les més llunyanes Desertas i fins i tot la Ponta de São Lourenço, un istme de Madeira. Al mirador hi havia un petit bust de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que havia viscut a Madeira i que havia volgut que en morir llancessin el seu cos al mar que separava les dues illes principals de l’arxipèlag. Per què les illes atreuen tant determinats homes, fins al punt de fer-los abandonar els continents amb les seves ciutats connectades? Per què recloure’s en un paisatge sovint reduït, de vegades sense gaires expectatives i fins i tot avorrit, quan no asfixiant?” P. 262

"Poco antes de Calheta, en el extremo sur, cogía un camino que después de pasar para un desbaratado y polvoriento club de hípica, se subía al Mirador das Flores. Desde allí, veía Calheta, los islotes de Baixo y de Hierro, así como las más lejanas Desertas y hasta la Ponta de São Lourenço, un istmo de Madeira. En el mirador había un pequeño busto de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que había vivido en Madeira y que había querido que al morir lanzaran su cuerpo al mar que separaba las dos islas principales del archipiélago. ¿Por qué las islas atraen tanto determinados hombres, hasta al punto de hacerlos abandonar los continentes con sus ciudades conectadas? ¿Por qué recluirse en un paisaje a menudo reducido, a veces sin muchas expectativas e incluso aburrido, cuando no asfixiante"? P. 262

“Què havia trobat a Porto Santo? Racons d’una bellesa continguda, humil, enmig d’un erm. [...] Segons com, petits paisatges de misteri, malgrat la seva calma. I ara estava allí, cansat, nerviós. Al cap em venien diferents imatges d’aquell dia solitari i estrany [...] Episodis discrets, fugaços per la sensació que amb cada retrobament o experiència nova ja hi anava també un cert comiat. Així ho sentia, assegut allí, al cor de Vila Baleira, en aquell illa diminuta, gairebé de joguina, que en realitat era un epíleg del meu veritable viatge a l’illa gran.” P. 266

"¿Qué había encontrado en Porto Santo? Rincones de una belleza contenida, humilde, en medio de un páramo. [...] según cómo, pequeños paisajes de misterio, a pesar de su calma. Y ahora estaba allí, cansado, nervioso. A la cabeza me venían diferentes imágenes de aquel día solitario y extraño [...] Episodios discretos, fugaces por la sensación que con cada reencuentro o experiencia nueva ya iba también una cierta despedida. Así lo sentía, sentado allí, en el corazón de Vila Baleira, en aquella isla diminuta, casi de juguete, que en realidad era un epílogo de mi verdadero viaje a la isla grande." P. 266

“I al ferri, quin era el seu passatge? Desconeguts, que fossin qui fossin, tornaven a Funchal i tindrien la sort d’albirar des de lluny la taca de llum que era la seva ciutat provinciana i endormiscada per a molts europeus continentals, però que jo admirava precisament per allò, pel seu brogit que no era sinó una cadència lenta, una forma de soroll, sinó gairebé de silenci." P. 286

"¿Y en el ferry, cuál era su pasaje? Desconocidos, que fueran quien fueran, volvían a Funchal y tendrían la suerte de avistar desde lejos la mancha de luz que era su ciudad provinciana y adormecida para muchos europeos continentales, pero que yo admiraba precisamente por aquello, por su ruido que no era sino una cadencia lenta, una forma de ruido, sino casi de silencio." P. 286

“I qui era jo, després del meu passeig d’hivern,del meu soliloqui? Mirada, paisatge, ficció, experiències diferents que m’havien abocat a una catarsi insòlita. Era jo i era un altre. L’endemà deixava l’arxipèlag, potser mai no hi tornaria i, tanmateix, formava part per sempre de la meva consciència. Veritablement era així, o amb el temps aniria oblidant aquell viatge?" P. 270

"¿I quién era yo, después de mi paseo de invierno, de mi soliloquio? Mirada, paisaje, ficción, experiencias diferentes que me habían vertido a una catarsis insólita. Era yo y era otro. Al día siguiente dejaba el archipiélago, quizás nunca volvería y, sin embargo, formaba parte para siempre de mi conciencia. ¿Verdaderamente era así, o con el tiempo iría olvidando aquel viaje?" P. 270