“(...) Cabo Girão, un dels penya-segats més alts del món, gràcies als seus cinc-cents vuitanta metres en vertical sobre l’Atlàntic. Cabo Girão era una talaia sobre l’oceà, però també sobre el poble veí de Câmara de Lobos, l’oest de Funchal, les seves muntanyes, i en els dies clars, com aquell, es distingien a l’horitzó les illes Desertes. Si mirava a sota, podia veure uns petits i geomètrics horts conreats entre els espadats i l’oceà. Els pagesos només hi arribaven a peu, per una senda.” [...] Assegut allí, em vaig fixar en una declaració que algú havia ratllat, probablement amb una navalla, en un banc: “Nélia, amote para sempre! A-H”. Llegint allò, sentia un sobtat desig de conèixer la Nèlia, però encara més el tímid A-H, amagat darrere les seves inicials per fer una declaració d’amor tan definitiva.” P. 117

"(...) Cabo Girão, uno de los acantilados más altos del mundo, gracias a sus quinientos ochenta metros en vertical sobre el Atlántico. Capo Girão era una atalaya sobre el océano, pero también sobre el pueblo vecino de Câmara de Lobos, el oeste de Funchal, sus montañas, y en los días claros, como aquél, se distinguían en el horizonte las islas Desiertas. Si miraba abajo, podía ver unos pequeños y geométricos huertos cultivados entre los acantilados y el océano. Los campesinos sólo llegaban a pie, por una senda." (...) Sentado allí, me fijé en una declaración que alguien había rallado, probablemente con una navaja, en un banco: ¡"Nélia, amote para siempre! A-H". Leyendo aquello, sentía un repentino deseo de conocer a Nèlia, pero todavía más al tímido A-H, escondido detrás de sus iniciales para hacer una declaración de amor tan definitiva." P. 117