"Los recuerdos encogen como las camisetas", dice R.Gómez de la Serna...
“La lentitud és la millor manera de viatjar, d’arribar a un lloc o de deixar enrere allí d’on véns. M’hagués agradat tornar a l’arxipèlag de Madeira en un vaixell mercant, en un dels hidroavions de la Companyia Aquila Airways que connectaven el continent europeu amb aquelles illes als anys cinquanta, o en algun dels quadrimotors DC o Dakotes que a partir dels seixanta començaren a aterrar-hi després de la inauguració del precari aeroport de Santa Caterina, gairebé robat al mar. Hagués retrobat a poc a poc les formes suaus de la petita i àrida illa de Porto Santo, o les costes retallades per penya-segats de Madeira, l’illa gran i muntanyosa.” P. 13

"La lentitud es la mejor manera de viajar, de llegar a un lugar o de dejar atrás allí de donde vienes. Me hubiera gustado volver al archipiélago de Madeira en un barco mercante, en una de los hidroaviones de la Compañía Aquila Airways que conectaban el continente europeo con aquellas islas en los años cincuenta, o en alguno de los cuatrimotores DC o Dakotes que a partir de los sesenta empezaron a aterrizar después de la inauguración del precario aeropuerto de Santa Caterina, casi robado al mar. Hubiera reencontrado poco a poco las formas suaves de la pequeña y árida isla de Porto Santo, o las costas recortadas por acantilados de Madeira, la isla grande y montañosa." P. 13

"Hagués volgut arribar així, però en canvi ho vaig fer en un modern i asèptic avió reactor de la TAP, via Lisboa, com en el meu primer viatge. En poques hores, el meu món havia quedat enrere (encara que només en part, perquè crec que mai no acabes d’anar-te’n d’enlloc) i em trobava dins d’un taxi, camí el meu hostal a Funchal, la capital de l’illa de Madeira i de l’arxipèlag." P 13

"Hubiera querido llegar así, pero en cambio lo hice en un moderno y aséptico avión reactor de la TAP, vía Lisboa, como en mi primer viaje. En pocas horas, mi mundo había quedado atrás (aunque sólo en parte, porque creo que nunca acabas de irte de ningún sitio) y me encontraba dentro de un taxi, camino de mi hotel en Funchal, la capital de la isla de Madeira y del archipiélago." P 13

"A sota, en un gran espai d’una única planta i de sostre molt alt, el peix era col•locat en llargues taules de pedra, on es netejava i es venia. Un detall que em va sorprendre seria descobrir que els venedors, exclusivament, eren homes. M’imaginava que alguns d’ells devien ser també pescadors, que hores abans es trobaven dalt de petits vaixells en aquell mar estàtic que jo havia contemplat des de la fortalesa de São Tiago. Entre les persones que s’apropaven a comprar hi havia dones, però també predominaven els homes. I això encara m’estranyava més. Bacallans, peixos espasa, tonyines, sardines, sèpies, pops, alguns semblaven encara vius, altres en canvi tenien una certa aparença prehistòrica, com si fossin de pedra, com les taules, sobre les quals esperaven algú que se’ls endugués amb una galleda o una bossa de plàstic. En un racó, uns homes jugaven a les cartes.” P.25-26

"Abajo, en un gran espacio de una única planta y de techo muy alto, el pescado era colocado en largas mesas de piedra, donde se limpiaba y se vendía. Un detalle que me sorprendió sería descubrir que los vendedores, exclusivamente, eran hombres. Me imaginaba que algunos de ellos debieron ser también pescadores, que horas antes se encontraban encima de pequeños barcos en aquel mar estático que yo había contemplado desde la fortaleza de São Tiago. Entre las personas que se acercaban a comprar había mujeres, pero también predominaban los hombres. Y eso todavía se me extrañaba más. Bacalaos, peces espada, atunes, sardinas, sepias, pulpos, algunos parecían todavía vivos, otros en cambio tenían una cierta apariencia prehistórica, como si fueran de piedra, como las mesas, sobre las cuales esperaban a alguien que se los llevara con un cubo o una bolsa de plástico. En un rincón, unos hombres jugaban a las cartas." P. 25-26

“Os seres estã espalhados pelo silêncio mudo da terra.
As casas abafadas debaixo da verdura adormecida. Os
homens enterrados no hûmus com a cabeça à altura dos
bichos e das flores.
As crianças plantando e colhendo e tornando a plantar. E
os bois de olhos fechados, esperando de pé, lado a lado, por
coisa nehuma
à beira do tempo se escoa devagar
Os caminhos precipitados para cima da massa fria do mar.
A sombra cortante das montanhas inclinadas a comprimir o espaço.
Os homens soterrados sob o peso do espaço.”

“Els éssers estan escampats pel silenci mut de la terra./Les cases ofegades sota la verdor adormida. Els homes enterrats en l’humus amb el cap a l’altura de les cuques i les flors./Els nens plantant, recollint i tornant a plantar. I els bous d’ulls tancats, esperant de peu, costat a costat, per cap cosa a prop del temps drenant lentament/Els camins precipitats pel damunt de la massa freda del mar./L’ombra tallant de les muntanyes inclinades fins a comprimir l’espai./Els homes colgats sota el pes de l’espai. Fragment d”Ilha jacente”, poema inclòs en Ilha 3, antologia de poetes de Madeira editada per Câmara Municipal do Funchal, 1991." P. 34

"Los seres están esparcidos por el silencio mudo de la tierra. /Las casas ahogadas bajo el verdor dormido. Los hombres enterrados en el humus con la cabeza a la altura de los bichos y las flores. /Los niños plantando, recogiendo y volviendo a plantar. Y los bueyes de ojos cerrados, esperando de pie, lado a lado, por ninguna cosa cerca del tiempo drenante lentamente/Los caminos precipitados por encima de la masa fría del mar. /La sombra cortante de las montañas inclinadas hasta comprimir el espacio. /Los hombres enterrados bajo el peso del espacio. Fragmento de "Ilha jacente", poema incluido en Ilha 3, antología de poetas de Madeira editada por Câmara Municipal don Funchal, 1991." P. 34

"Ni lluny ni a la vora, sinó enmig de l’Atlàntic, amb només la companyia de la petita Porto Santo i de les deshabitades Desertas i Salvagens.” P. 36

"Ni lejos ni cerca, sino en medio del Atlántico, con sólo la compañía de la pequeña Porto Santo y de las deshabitadas Desertas y Salvagens." P. 36

“Una illa petita com Madeira, una ciutat provinciana i endormiscada com Funchal, quants mons podia contenir?” P. 53

"Una isla pequeña como Madeira, una ciudad provinciana y endormiscada como Funchal, cuántos mundos podía contener?" P. 53

“L’exotisme se’m feia més evident encara al jardí (algunes ciutats poden ser conegudes, o sentides, a través del seus jardins, i Funchal n’és una).” P. 58

"El exotismo se me hacía más evidente todavía en el jardín (algunas ciudades pueden ser conocidas, o sentidas, a través de sus jardines, y Funchal es una)." P. 58

“[A l’Atelier de Photographia Vicente] Jo pressentia que allí dalt hauria trobat bona part de la història de Madeira, dels seus records, i potser també dels seus secrets i dels seus fantasmes. Intuïa que era un lloc essencial per comprendre els últims cent cinquanta anys de l’illa.” P. 63

"[En el Atelier de Photographia Vicente] Yo presentía que allí arriba encontraría buena parte de la historia de Madeira, de sus recuerdos, y quizás también de sus secretos y de sus fantasmas. Intuía que era un lugar esencial para comprender los últimos ciento cincuenta años de la isla." P. 63

“Després de pujar a poc a poc per l’escala de fusta que menava a l’entrada, gairebé amb reverència, fixant-me en algunes fotografies exposades a la paret, vaig accedir per fi al museu.” P. 64

"Después de subir poco a poco por la escalera de madera que llevaba a la entrada, casi con reverencia, fijándome en algunas fotografías expuestas en la pared, accedí por fin al museo." P. 64

“La ciutat era un amfiteatre, sí, i la badia n’era l’escenari. I jo cada nit caminava per aquella passarel•la de pedra sobre l’aigua i mirava cap a terra, cap a la foscor il•luminada per milers de puntets elèctrics ascendit, enfilant-se sobre les muntanyes, cap al cel. Eren els llums de Funchal, una imatge que quan s’ha vist una vegada ja no es pot oblidar.” P. 86-87

"La ciudad era un anfiteatro, sí, y la bahía era su escenario. Y yo cada noche andaba por aquella pasarela de piedra sobre el agua y miraba hacia tierra, hacia la oscuridad iluminada por miles de puntitos eléctricos ascendiendo, subiéndose sobre las montañas, hacia el cielo. Eran las luces de Funchal, una imagen que cuando se ha visto una vez ya no se puede olvidar." P. 86-87

“(...) Cabo Girão, un dels penya-segats més alts del món, gràcies als seus cinc-cents vuitanta metres en vertical sobre l’Atlàntic. Cabo Girão era una talaia sobre l’oceà, però també sobre el poble veí de Câmara de Lobos, l’oest de Funchal, les seves muntanyes, i en els dies clars, com aquell, es distingien a l’horitzó les illes Desertes. Si mirava a sota, podia veure uns petits i geomètrics horts conreats entre els espadats i l’oceà. Els pagesos només hi arribaven a peu, per una senda.” [...] Assegut allí, em vaig fixar en una declaració que algú havia ratllat, probablement amb una navalla, en un banc: “Nélia, amote para sempre! A-H”. Llegint allò, sentia un sobtat desig de conèixer la Nèlia, però encara més el tímid A-H, amagat darrere les seves inicials per fer una declaració d’amor tan definitiva.” P. 117

"(...) Cabo Girão, uno de los acantilados más altos del mundo, gracias a sus quinientos ochenta metros en vertical sobre el Atlántico. Capo Girão era una atalaya sobre el océano, pero también sobre el pueblo vecino de Câmara de Lobos, el oeste de Funchal, sus montañas, y en los días claros, como aquél, se distinguían en el horizonte las islas Desiertas. Si miraba abajo, podía ver unos pequeños y geométricos huertos cultivados entre los acantilados y el océano. Los campesinos sólo llegaban a pie, por una senda." (...) Sentado allí, me fijé en una declaración que alguien había rallado, probablemente con una navaja, en un banco: ¡"Nélia, amote para siempre! A-H". Leyendo aquello, sentía un repentino deseo de conocer a Nèlia, pero todavía más al tímido A-H, escondido detrás de sus iniciales para hacer una declaración de amor tan definitiva." P. 117

“A l’alçada de Ribeira Brava, vaig prendre la carretera de l’interior, que creuava l’illa per anar a la costa nord. Una vall profunda i més aviat estreta, tancada per les muntanyes. En arribar a Serra de Água, un poble pagès dispers al vessant esquerre, abandonava la carretera principal, que continuava a través dels túnels, per agafar l’antiga, la que duia al nord a través del pas de Boca da Encumenada, a les muntanyes. Aviat em vaig trobar davant de la Pousada dos Vinháticos, una mena de petit parador, el més antic de Portugal, segons la informació que jo tenia. Era un edifici de pedra, a peu mateix de carretera, amb una terrassa amb molt bones vistes a la vall i les muntanyes. Una vegada més, humitat i silenci." P. 161-162

"A la altura de Ribeira Brava, tomé la carretera del interior, que cruzaba la isla para ir a la costa norte. Un valle profundo y más bien estrecho, cerrado por las montañas. Al llegar a Serra de Água, un pueblo campesino disperso en la vertiente izquierda, abandonaba la carretera principal, que continuaba a través de los túneles, para coger la antigua, la que llevaba al norte a través del paso de Boca da Encumenada, en las montañas. Pronto me encontré delante de la Pousada dos Vinháticos, una especie de pequeño paradero, el más antiguo de Portugal, según la información que yo tenía. Era un edificio de piedra, en pie mismo de carretera, con una terraza con muy buenas vistas en el valle y las montañas. Una vez más, humedad y silencio." P. 161-162

“La boira de l’altiplà central de l’illa, a poca distància d’on jo estava, lliscava per les muntanyes que tancaven la vall. Entre aquelles masses blanques, hi sobresortien alguns pics. Muntanyes i més muntanyes, com gegants envoltant la vall, l’home”. P. 162

"La niebla de la meseta central de la isla, a poca distancia de donde yo estaba, se deslizaba por las montañas que cerraban el valle. Entre aquellas masas blancas, sobresalían algunos picos. Montañas y más montañas, como gigantes rodeando el valle, el hombre". P. 162

“ i el meu quadern què era?, un llibre de viatges, una novel·la, ambdues coses, o potser un periple al voltant de mi mateix? Al capdavall, el món, el paisatge, existeixen independentment de la nostra mirada? I encara més, no eren un reflex del nostre estat d’ànim?” P. 181

"¿Y mi cuaderno qué era?, un libro de viajes, una novela, ambas cosas, o quizás un periplo en torno a mí mismo? ¿Al fin y al cabo, el mundo, el paisaje, existen independientemente de nuestra mirada? ¿Y todavía más, no eran un reflejo de nuestro estado de ánimo"? P. 181.182
“L’Atlàntic allí em semblava més obscur que a la costa sud, com si hagués pres la tonalitat verdosa i negra de les parets rocalloses, de la molsa i líquens que hi penjaven, o dels conreus de vinya disposats a les terrasses als afores de Seixal i Porto Móniz. Si la costa se m’afigurava diferent, també la terra.” P. 207

"El Atlántico allí me parecía más oscuro que en la costa sur, como si hubiera tomado la tonalidad verdosa y negra de las paredes rocosas, del musgo y líquenes que colgaban, o de los cultivos de viña dispuestos en las terrazas en las afueras de Seixal y Porto Móniz. Si la costa se me vislumbraba diferente, también la tierra." P. 207

“A poc a poc, la conversa entre tots dos derivava cap a l’illa veïna de Porto Santo. Allí anaven la gent de Madeira a l’estiu, per banyar-se a la seva llarga platja i, també, per viure alguna cosa distinta a tanta vegetació, barrancs i muntanyes. Era curiós, s’estranyava el topògraf, com les persones sempre buscàvem el què no teníem. Jo el comprenia a la perfecció." P. 222-223

"Poco a poco, la conversación entre los dos derivaba hacia la isla vecina de Porto Santo. Allí iba la gente de Madeira en verano, para bañarse en su larga playa y, también, para vivir alguna cosa distinta a tanta vegetación, barrancos y montañas. Era curioso, se extrañaba el topógrafo, cómo las personas siempre buscábamos aquéllo que no teníamos. Yo lo comprendía a la perfección." P. 222-223
A Porto Santo m’esperava un món molt distint a l’exuberant illa gran. Sequedat, fins i tot aridesa. Aquells també eren els meus records de feia tres anys, així com el bullici dels estiuejants amunt i avall. Aviat, recuperaria aquell paisatge diferent, mínim, però embolcallat de silenci. No trobaria gairebé ningú, m’avisava el topògraf, coincidint just amb el que jo m’imaginava en aquell moment. Durant l’hivern, a Madeira encara hi venien uns quants forasters, però a qui se li acudiria visitar Porto Santo? A ningú, insistia el topògraf, com si hagués oblidat que jo acabava de dir-li que hi aniria.” P. 222-223

"En Porto Santo me esperaba un mundo muy distinto a la exuberante isla grande. Sequedad, incluso aridez. Aquéllos también eran mis recuerdos de hacía tres años, así como el bullicio de los veraneantes arriba y abajo. Pronto recuperaría aquel paisaje diferente, mínimo, pero envuelto de silencio. No encontraría casi a nadie, me avisaba al topógrafo, coincidiendo justo con lo que yo me imaginaba en aquel momento. ¿Durante el invierno, en Madeira todavía venían unos cuantos forasteros, pero a quién se le ocurriría visitar Porto Santo? A nadie, insistía el topógrafo, como si hubiera olvidado que yo acababa de decirle que iría." P. 222-223

“Era el meu últim dia en aquella costa i també a l’illa, i cada mirada, cada sensació, tenien alguna cosa de comiat.” P. 238

"Era mi último día en aquella costa y también en la isla, y cada mirada, cada sensación, tenían alguna cosa de despido." P. 238

“Per què viatjava a Porto Santo? Després d’haver recorregut l’illa principal, en certa manera el meu viatge havia acabat. Què hi feia, doncs, desplaçant-me fins a aquella paisatge àrid i monòton, aparentment sense cap interès durant l’hivern? Buscava algun record escadusser, o potser volia una mica de lletjor, alguna mena de contrapunt? Mentre hi rumiava, la petita ciutat de Vila Baleira es va fer present al nord de la platja, sota la vigilància dels pics de Facho i de Castelo. P. 251


"¿Por qué viajaba a Porto Santo? Después de haber recorrido la isla principal, en cierta manera mi viaje había acabado. ¿Qué hacía, pues, desplazándome hasta aquel paisaje árido y monótono, aparentemente sin ningún interés durante el invierno? ¿Buscaba algún recuerdo esporádico, o quizás quería un poco de fealdad, algún tipo de contrapunto? Mientras pensaba, la pequeña ciudad de Vila Baleira se hizo presente en el norte de la playa, bajo la vigilancia de los picos de Facho y de Castelo." P. 251

“No em podia treure del cap la imatge de Colom, llavors tan sols una empleat al servei de comerciants de Lisboa, vivint en aquella casa, en una illa tan desavinent i enmig d’un oceà en aparença tenebrós per a la gent del seu temps.” P. 253

"No me podía sacar de la cabeza la imagen de Colón, entonces tan sólo un empleado al servicio de comerciantes de Lisboa, viviendo en aquella casa, en una isla tan desavinent y en medio de un océano en apariencia tenebroso para la gente de su tiempo." P. 253

“Porto Santo era una illa de petits secrets, racons amb encant sota una aparença de nuesa i fins i tot de lletjor.” P. 259

"Porto Santo era una isla de pequeños secretos, rincones con encanto bajo una apariencia de desnudez e incluso de fealdad." P. 259

“Poc abans de Calheta, a l’extrem sud, prenia un camí que després de passar per un desballestat i polsegós club d’hípica, s’enfilava al Mirador das Flores. D’allí estant, guaitava Calheta, els illots de Baixo i de Ferro, així com les més llunyanes Desertas i fins i tot la Ponta de São Lourenço, un istme de Madeira. Al mirador hi havia un petit bust de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que havia viscut a Madeira i que havia volgut que en morir llancessin el seu cos al mar que separava les dues illes principals de l’arxipèlag. Per què les illes atreuen tant determinats homes, fins al punt de fer-los abandonar els continents amb les seves ciutats connectades? Per què recloure’s en un paisatge sovint reduït, de vegades sense gaires expectatives i fins i tot avorrit, quan no asfixiant?” P. 262

"Poco antes de Calheta, en el extremo sur, cogía un camino que después de pasar para un desbaratado y polvoriento club de hípica, se subía al Mirador das Flores. Desde allí, veía Calheta, los islotes de Baixo y de Hierro, así como las más lejanas Desertas y hasta la Ponta de São Lourenço, un istmo de Madeira. En el mirador había un pequeño busto de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que había vivido en Madeira y que había querido que al morir lanzaran su cuerpo al mar que separaba las dos islas principales del archipiélago. ¿Por qué las islas atraen tanto determinados hombres, hasta al punto de hacerlos abandonar los continentes con sus ciudades conectadas? ¿Por qué recluirse en un paisaje a menudo reducido, a veces sin muchas expectativas e incluso aburrido, cuando no asfixiante"? P. 262

“Què havia trobat a Porto Santo? Racons d’una bellesa continguda, humil, enmig d’un erm. [...] Segons com, petits paisatges de misteri, malgrat la seva calma. I ara estava allí, cansat, nerviós. Al cap em venien diferents imatges d’aquell dia solitari i estrany [...] Episodis discrets, fugaços per la sensació que amb cada retrobament o experiència nova ja hi anava també un cert comiat. Així ho sentia, assegut allí, al cor de Vila Baleira, en aquell illa diminuta, gairebé de joguina, que en realitat era un epíleg del meu veritable viatge a l’illa gran.” P. 266

"¿Qué había encontrado en Porto Santo? Rincones de una belleza contenida, humilde, en medio de un páramo. [...] según cómo, pequeños paisajes de misterio, a pesar de su calma. Y ahora estaba allí, cansado, nervioso. A la cabeza me venían diferentes imágenes de aquel día solitario y extraño [...] Episodios discretos, fugaces por la sensación que con cada reencuentro o experiencia nueva ya iba también una cierta despedida. Así lo sentía, sentado allí, en el corazón de Vila Baleira, en aquella isla diminuta, casi de juguete, que en realidad era un epílogo de mi verdadero viaje a la isla grande." P. 266

“I al ferri, quin era el seu passatge? Desconeguts, que fossin qui fossin, tornaven a Funchal i tindrien la sort d’albirar des de lluny la taca de llum que era la seva ciutat provinciana i endormiscada per a molts europeus continentals, però que jo admirava precisament per allò, pel seu brogit que no era sinó una cadència lenta, una forma de soroll, sinó gairebé de silenci." P. 286

"¿Y en el ferry, cuál era su pasaje? Desconocidos, que fueran quien fueran, volvían a Funchal y tendrían la suerte de avistar desde lejos la mancha de luz que era su ciudad provinciana y adormecida para muchos europeos continentales, pero que yo admiraba precisamente por aquello, por su ruido que no era sino una cadencia lenta, una forma de ruido, sino casi de silencio." P. 286

"De la mateixa manera, l’interior de Madeira per a mi no era un agradable jardí per a consum dels forasters, sinó un món misteriós, selvàtic, solcat per riberes, barrancs i levadas, mig ocult pels núvols i delimitat pels penya-segats que el protegien de l’abraç ferotge de l’oceà, un escenari exòtic que havia fascinat les ments romàntiques i aristocràtiques dels segles XIX i XX; però que a mi em feia pensar en les dones pageses de Ponta do Pargo, l’entusiasme pel progrés del topògraf Filipe Beira, les anònimes figures que creuaven el pati cada tarda a Casa Camélia, el matrimoni anglès amb el qual m’havia trobat més d’una vegada sense atrevir-me a abordar-los, o el nen brut i absort davant del televisor en un cafè de mala mort a la vall de Boaventura.” P. 268

"De la misma manera, el interior de Madeira para mí no era un agradable jardín para consumo de los forasteros, sino un mundo misterioso, selvático, surcado por riberas, barrancos y levadas, medio oculto por las nubes y delimitado por los acantilados que lo protegían del abrazo feroz del océano, un escenario exótico que había fascinado las mentes románticas y aristocráticas de los siglos XIX y XX; pero que a mí me hacía pensar en las mujeres campesinas de Ponta do Pargo, el entusiasmo por el progreso del topógrafo Filipe Beira, las anónimas figuras que cruzaban el patio cada tarde en Casa Camélia, el matrimonio inglés con el cual me había encontrado más de una vez sin atreverme a abordarlos, o el niño sucio y absorto delante del televisor en un café de mala muerte en el valle de Boaventura." P. 268

“Ultima tarda a les illes, em deia. Havia acabat el meu periple al seu voltant i també de mi mateix; el joc entre la mirada i l’evocació, entre el retorn i la fugida [...] Qui decideix on hem de dipositar les nostres emocions, el que hem de sentir?” P. 268

"Última tarde en las islas, me decía. Había acabado mi periplo a su alrededor y también de mí mismo; ¿el juego entre la mirada y la evocación, entre el retorno y la huida [...] ¿Quien decide dónde tenemos que depositar nuestras emociones, lo que tenemos que sentir?" P. 268

“Hagués volgut gaudir d’un últim capvespre a Madeira per pujar fins a Monte i baixar a peu, entre els jardins amagats darrere els alts murs de les quintes, fins a acabar a Carreira, Dr. Fernão de Ornelas, Cidade Velha, sentir l’inconfundible olor de Funchal, aquella barreja de vegetació, salabror i benzina, i contemplar els llums escampats a les muntanyes, sabent que l’altre vessant hi havia una illa que començava a adormir-se, a somiar. Tenen somnis les illes? Les meves sí, em deia. Hauria de ser a Funchal, i no allí, em repetia una i altra vegada, i fer aquell descens des de Monte, acompanyat pel so greu i distant de les sirenes d’algun vaixell, el murmuri de l’aigua que corria carrer avall i la meva pròpia memòria. per què, per malenconia? Potser sí.” P. 268-269

"Hubiera querido disfrutar de un último atardecer en Madeira para subir hasta Monte y bajar a pie, entre los jardines escondidos detrás de los altos muros de las quintas, hasta acabar en Carreira, Dr. Fernão de Ornelas, Cidade Velha, sentir el inconfundible olor de Funchal, aquella mezcla de vegetación, salobre y gasolina, y contemplar las luces derramadas en las montañas, sabiendo que en la otra vertiente hay una isla que empieza a dormirse, a soñar. ¿Tienen sueños las islas? Las mías sí, me decía. Tendría que estar en Funchal, y no allí, me repetía una y otra vez, y hacer aquel descenso desde Monte, acompañado por el sonido grave y distante de las sirenas de algún barco, el murmullo del agua que recorría calle abajo y mi propia memoria. ¿por qué, por melancolía? Quizás sí." P. 268-269

“I qui era jo, després del meu passeig d’hivern,del meu soliloqui? Mirada, paisatge, ficció, experiències diferents que m’havien abocat a una catarsi insòlita. Era jo i era un altre. L’endemà deixava l’arxipèlag, potser mai no hi tornaria i, tanmateix, formava part per sempre de la meva consciència. Veritablement era així, o amb el temps aniria oblidant aquell viatge?" P. 270

"¿I quién era yo, después de mi paseo de invierno, de mi soliloquio? Mirada, paisaje, ficción, experiencias diferentes que me habían vertido a una catarsis insólita. Era yo y era otro. Al día siguiente dejaba el archipiélago, quizás nunca volvería y, sin embargo, formaba parte para siempre de mi conciencia. ¿Verdaderamente era así, o con el tiempo iría olvidando aquel viaje?" P. 270
"Era així?, tornava a preguntar-me. Era jo i era un altre, o altres? En què consistia la catarsi? No podia definir-la, potser tan sols era un sentiment. Estava cansat, gairebé exhaust, les sensacions i els records es barrejaven; però després de la meva mirada, del meu soliloqui a través del paisatge, d’haver-me deixat embolcallar per l’atmosfera de Madeira, podia tornar a món dels zombis i bàrbars dels qual havia fugit aquells dies de febrer. Sobreviuria. Només havia d’evocar els núvols sobre Funchal, les levadas, els petits pobles pagesos sota la pluja, la solitària costa nord, les tardes a l’Estoril, els escassos personatges reals que havia trobat en aquella Madeira gairebé deserta, fantasmal, i també els ficticis, o no...” P. 270

¿Era así?, volvía a preguntarme. ¿Era yo y era otro, u otros? ¿En qué consistía la catarsis? No podía definirla, quizás tan sólo era un sentimiento. Estaba cansado, casi exhausto, las sensaciones y los recuerdos se mezclaban; pero después de mi mirada, de mi soliloquio a través del paisaje, de haberme dejado envolver por la atmósfera de Madeira, podía volver al mundo de los zombis y bárbaros de que había huido aquellos días de febrero. Sobreviviría. Sólo tenía que evocar las nubes sobre Funchal, las levadas, los pequeños pueblos campesinos bajo la lluvia, la solitaria costa norte, las tardes en el Estoril, los escasos personajes reales que había encontrado en aquella Madeira casi desierta, fantasmal, y también los ficticios, o no..." P. 270

Mi cuarto compañero de viaje fue un libro. Lo dejé en el Hotel Montecarlo de Funchal, horas antes de abandonar el archipiélago. Los textos de este blog pertenecen a ese libro.
Jaume Benavente, Viatge d’hivern a Madeira. Lleida: Pagès Editors, 2004. (Lo marraco, 137)
La mirada de l’autor sobre l’illa atlàntica metre hi deambula prenent apunts per a una novel•la i descobreix que Madeira és, sobretot, un estat d’ànim.