“Poc abans de Calheta, a l’extrem sud, prenia un camí que després de passar per un desballestat i polsegós club d’hípica, s’enfilava al Mirador das Flores. D’allí estant, guaitava Calheta, els illots de Baixo i de Ferro, així com les més llunyanes Desertas i fins i tot la Ponta de São Lourenço, un istme de Madeira. Al mirador hi havia un petit bust de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que havia viscut a Madeira i que havia volgut que en morir llancessin el seu cos al mar que separava les dues illes principals de l’arxipèlag. Per què les illes atreuen tant determinats homes, fins al punt de fer-los abandonar els continents amb les seves ciutats connectades? Per què recloure’s en un paisatge sovint reduït, de vegades sense gaires expectatives i fins i tot avorrit, quan no asfixiant?” P. 262

"Poco antes de Calheta, en el extremo sur, cogía un camino que después de pasar para un desbaratado y polvoriento club de hípica, se subía al Mirador das Flores. Desde allí, veía Calheta, los islotes de Baixo y de Hierro, así como las más lejanas Desertas y hasta la Ponta de São Lourenço, un istmo de Madeira. En el mirador había un pequeño busto de Francisco José Peile da Costa Maya, un pintor lisboeta que había vivido en Madeira y que había querido que al morir lanzaran su cuerpo al mar que separaba las dos islas principales del archipiélago. ¿Por qué las islas atraen tanto determinados hombres, hasta al punto de hacerlos abandonar los continentes con sus ciudades conectadas? ¿Por qué recluirse en un paisaje a menudo reducido, a veces sin muchas expectativas e incluso aburrido, cuando no asfixiante"? P. 262

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada